avui_171107 : diari : diaridiari

Description

13. Política. AVUI. DISSABTE, 17 DE NOVEMBRE DEL 2007. Duran reivindica la Catalunya del sentit comú i el seny i deixar estar els brindis al sol quimèrics i ...

Sujets

• Convergence démocratique de Catalogne
• Catalogne
• Autonomisme
• Convergence et Union
• Internationale libérale
• Catalanisme
• Centrism
• Libéralisme
• Jordi Pujol
• Artur Mas

Informations

• Publié par: Voxpopuli
• Nombre de lectures: 21
• Langue: Catalan

Extrait

AVUI DISSABTE, 17 DE NOVEMBRE DEL 2007

Duran reivindica la Catalunya del sentit comú i el seny i deixar estar els brindis al sol quimèrics i la Catalunya sucursal sense ambició

Josep Antoni Duran President del comitè de govern d’Unió i del grup parlamentari de CiU al Congrés

LaCatalunyadelseny

óc conscient que quan publico aquestes refle- xions a l’AVUI trobo una opinió en aquestes q q u u e an e S eladdiarsinsaom,fiòlelsocaplrqgeucavodale plunermpnevens ic mateixes pàgines que, de manera intensa i so- vintejada, s’expressa críticament amb les meves opinions. Des de l’articulista que afirma at de llenties, sense explicar que proclamem centralitat, estabilitat i diàleg, passant per l’intel∙lectual(?) que, amb tanta ingenuïtat com bel∙ligerància, afirma que les tesis que defenso són mi- noritàries i que no mereixen cap respecte. Fins i tot un sacerdot m’adjudica una complicitat amb la Conferèn- cia Episcopal Espanyola, amb la qual no he parlat mai, sobre la llei de memòria històrica, cosa que he fet només amb l’Església catalana a través de l’arquebistat i de l’abadia de Montserrat. Sóc, doncs, conscient que refle- xiono en el mitjà de comunicació més hostil a les idees que represento, però ho faig amb molt de gust. Anys enrere, Felipe González va fer notar el divorci existent entre l’opinió pública i la publicada. Era una ma- nera de dir que allò que es deia a les tertúlies i en alguns abrandats articles d’opinió no sempre coincidia amb les preocupacions quotidianes de la societat. Avui dia podrí- em constatar alguna cosa semblant. Hi ha coincidèn- cia a assenyalar que la societat catalana viu una situa- ció d’emprenyament de la qual la crisi de Rodalies i del TAV no és altra cosa que la gota que fa vessar la pacièn- cia. S’intueix una situació de catarsi i, si féssim cas de l’opinió publicada, o bé ens enfrontaríem a la decadèn-

Josep Maria Pelegrí,Joana Ortega i Jordi Casas en una reunió de la direcció d’Unió ■ JORDI PLAY

cia i al no-res nacional, o bé a una situació de trencar- ho tot. Contràriament, però, l’opinió pública –encara que algun sociòleg no ho copsi— vol que les coses funci- onin, que Catalunya prosperi i que la societat recuperi el tremp i el lideratge que l’han feta gran els darrers se- gles, quan les dificultats eren més dramàtiques que ara, que ja és dir. Davant la Catalunya de la renúncia i de la dependència, i davant la del pessimisme, que no és bo per a ningú, llevat dels que l’utilitzen per fer dis-

Política 13

cursos polítics o articles periodístics dissenyant una Catalunya quimèrica de sopars de duro d’ús electoral, hi ha també una tercera Catalunya, que dóna gruix i centralitat al país, que vol treballar, progressar, acabar amb les injustícies i veure reconeguts els seus drets. És la Catalunya del sentit comú i del seny. Aquesta Catalunya que busca la centralitat i que arre- la en els seus valors històrics de treball, de pactisme i de concòrdia, ¿ha deixat de ser ambiciosa? Si féssim cas d’algunes opinions publicades, aquesta seria una Catalu- nya covarda i sense ànima, però també ho seria la Cata- lunya de Prat de la Riba i de tota aquella magna obra que va fer amb poca cosa més que un simple segell de goma, i ho seria també la Catalunya que va liderar la Transició i que ens va permetre consolidar l’autogovern i enfortir el país. Cap d’aquestes Catalunyes no ha estat una nació covarda, sinó assenyada i molt ambiciosa. El problema rau a definir i liderar les ambicions reals de la societat. Hi ha ambicions teòriques, veritables brindis al sol i volades de coloms, que parlen d’hipotètics estadis per als quals ningú no sap ni escriure el full de ruta. Mentre sigui així, això és una manera molt cruel i irresponsable d’entretenir el personal i de generar frus- tració per d’aquí a uns anys. També hi ha una altra Cata- lunya sense ambicions, aposentada avui dia a les nos- tres institucions, incapaç d’exercir cap mena de liderat- ge del país i que es conforma a aguantar el xàfec. És la Catalunya que ja en té prou de ser sucursal, que ja crea frustració en el present. Cap d’aquestes dues Catalunyes no és ambiciosa ni útil per al país. A Catalunya passen coses que abans no passaven. El primer servei que tots plegats podríem fer és esbrinar el perquè i mirar de posar-hi solucions. Hem arribat a un nivell insostenible de mala gestió i supeditació polí- tica. Hi ha una irritació creixent, i cada vegada la nos- tra societat se sent més enutjada amb unes instituci- ons que no percep al seu costat. La inversió de l’Estat a Catalunya ha estat sempre deficitària. Val a dir que menys quan CiU ha estat decisiva. Però amb el mateix dèficit, quan CiU governava no s’ensorrava el Carmel i no es produïa el caos ferroviari actual. Si passava algu- na cosa molt menor, el govern català donava la cara, i ara no. I el govern no és només el PSC: és també ERC i ICV. Això és el que el soroll vol amagar. ■