Catalunya-Espanya: divorci per l'euro? Ja ha començat

Antoni

Description

21 Des. 2011 – El Partit Nacionalista Escocès d'Alex Salmond, amb majoria abo- sulta al parlament d'Edimburg, ha dit que si Escòcia esdevé independent ...

Sujets

• Convergence démocratique de Catalogne
• Catalogne
• Autonomisme
• Convergence et Union
• Internationale libérale
• Catalanisme
• Centrism
• Libéralisme
• Jordi Pujol
• Artur Mas

Informations

• Publié par: Voxpopuli
• Nombre de lectures: 26
• Langue: Catalan

Extrait

E

l Partit Nacionalista Escocès

d’Alex Salmond, amb majoria abo-

sulta al parlament d’Edimburg, ha

dit que si Escòcia esdevé independent

voldria canviar la lliura per l’euro. I que

si Anglaterra vol fer passos enrere a la

UE, Escòcia aspira a estar a la primera

línia de la unió fiscal que emprenguin

els països de la zona euro.

Espanya va aconseguir entrar a l’euro

el 1999 gràcies al fet que l’economia

catalana ja s’havia integrat força en el

cicle econòmic i industrial europeu. Els

anys 90 Catalunya va saber impulsar,

dins l’estat, polítiques a favor de l’econo-

mia productiva i de la internacionalització,

però la influència en la política econòmica

i autonòmica dels catalans a Madrid s’ha

esvaït al segle XXI amb els pactes tàcits

PP+PSOE (centralisme en infrastructures,

monopoli en la gestió d’impostos...).

La moneda única ha permès a l’eco-

nomia catalana, en només deu anys,

d’exportar més als mercats europeus

que no al mercat espanyol. En aquest

sentit, el corredor mediterrani europeït-

zarà definitivament la nostra economia

i, per tant, la desespanyolitzarà encara

més. Així, a Catalunya només creixen

des del 2009 les exportacions i totes

les activitats lligades a la UE, el nord

de la qual ha gaudit de divuit mesos de

molt notable recuperació econòmica.

Ara la millora de la política mone-

tària de l’euro exigeix d’eliminar les

ineficiències seculars de la política

fiscal espanyola: morositat immoral del

sector públic (principal causant de la

desocupació), discrecionalitat en les

inversions en infrastructures, mercats

laborals ineficients, rígids i discrimina-

toris amb els joves i els desocupats...

Els futurs “Estats Units de l’Euro” es

disposen a “interferir en el pressupost

espanyol” (Schäuble

dixit

). Per als cata-

lans és molt millor dependre de Berlín

que no pas de Madrid, i l’euro ha estat

el gran gol marcat des de la Catalunya

industrial i exportadora al secular cen-

tralisme regulatori i ineficaç dels alts

funcionaris de l’estat espanyol.

L’any 2012 serà encara pitjor per a

Espanya, i a Madrid les temptacions

de sortir de l’euro per tal de no cedir

sobirania fiscal a la UE seran creixents

(s’hi preveuen anys llargs d’estanca-

ment). Si això és així, als catalans ens

interessa romandre a l’euro més que a

ningú. La separació vindrà de bracet de

la moneda única?

L

a transició nacional ja ha comen-

çat. Des de la promulgació de la

sentència negativa sobre l’Estatut

de Catalunya, l’empenta sobiranista va

prenent força políticament. O almenys

això sembla, si fem cas de les decla-

racions dels principals partits nacio-

nalistes (o sobiranistes, si és que així

hi ha qui es queda més tranquil). Que

el president Artur Mas no es traslla-

dés a Madrid per a assistir a l’acte

commemoratiu del 33è aniversari de

la Constitució potser no és una gran

novetat, ja que l’ex-president Pasqual

Maragall no va assistir-hi en cap ocasió

i l’última vegada que va anar-hi l’ex-

president Jordi Pujol va ser el 1988. El

fet més rellevant és, si de cas, com va

argumentar-ho el nou president. Va dir

que no hi anava perquè no se sentia

“cridat a celebrar una cosa que ha

estat interpretada clarament en contra

de les aspiracions del poble català” i

també “de les seves aspiracions nacio-

nals”. Davant les crítiques que va rebre

per haver pres aquesta decisió, el pre-

sident Mas va argumentar que, “davant

d’unes condicions com aquestes [de

recentralització], és millor posar-hi dis-

tància”. És així com comencen tots els

canvis polítics, posant distància amb

aquells que volen ofegar-te.

Això vol dir que CiU es desentendrà

de la política a Madrid? De cap manera.

Però és segur que l’actitud serà una

altra. O si més no així hauria de ser. I

així ho hauria d’entendre el cap de files

a Madrid de la federació nacionalista.

Una gran majoria dels ciutadans de

Catalunya recelen d’Espanya. Això vol dir

que tots són directament sobiranistes?

No. És clar que no. Però el sobiranisme

ja ha guanyat una primera batalla d’ide-

es: pràcticament tothom té assumit

que l’espoliació fiscal ens ha empobrit

i que així no es pot continuar. De fet,

l’assistència massiva a la manifestació

del 10J del 2010 va tenir força a veure

amb la penetració social d’aquesta con-

vicció. L’“Espanya ens roba” no és una

consigna que sigui tan sols patrimoni de

quatre gats. És ja un clam generalitzat.

La centralitat política s’ha desplaçat

cap al sobiranisme sense complexos.

Llevat del PPC i el PSC –i, també, és

clar, C’s–, els altres partits han seguit el

corrent sobiranista. Més ben dit, n’han

estat el motor. Fins i tot ERC, malgrat

haver fet l’aposta per pactar amb un PSC

immobilista, hi ha contribuït. El fracàs

del tripartit, com el fracàs de la reforma

estatutària, han ajudat, per bé que sem-

bli una paradoxa, al decantament final,

fins al punt que la política catalana s’ha

accelerat ràpidament. El repte d’aquest

nou sobiranisme és saber mantenir les

conviccions sense caure en la mera

proclama. Caldrà molta política per a

afrontar la transició nacional que ens

proposa el president Mas.

27 DE DESEMBRE DEL 2011

EL TEMPS

13

Ramon

Tremosa

Economista (Universitat de Barcelona)

Agustí

Colomines

Professor a la UB

i director de la Fundació CatDem

Catalunya-Espanya: divorci per l’euro?

Ja ha començat

1437ET013-FET.indd 1

1437ET013-FET.indd 1

21/12/11 17:40:32

21/12/11 17:40:32