La lecture en ligne est gratuite
Le téléchargement nécessite un accès à la bibliothèque YouScribe
Tout savoir sur nos offres

Partagez cette publication

Vous aimerez aussi

http://joangavalda.blogspot.com/
Joan-Baptista Gavaldà i Moran
El socioliberalisme
El socioliberalisme és una postura en front les polítiques econòmiques que
propugna una regulació del govern i una intervenció parcial en l’economia,
encara que molt menor que l’intervencionisme defensat habitualment pels
socialdemòcrates. També és una postura en les polítiques generals que
defensa la idea que l’estat no té dret a ser moralitzador dels ciutadans, sinó
que té la tasca de garantir la igualtat d’oportunitats per a tots ells.
Els primers social liberals van aparèixer a principis del segle XX i van
formular els seus punts de vista en resposta al liberalisme clàssic del segle
XIX. Els social liberals van posar gran èmfasi en les llibertats positives i en
la recerca de l’augment de llibertats dels menys privilegiats de la societat.
En els últims anys, encara que des d’orígens diferents, les postures dels
socioliberals i socialdemòcrates han tendit a convergir en la defensa del
model de l’Estat de benestar.
En una societat democràtica com la catalana crec que s’ha de defensar els
dos grans grups de drets, que inicialment semblen antagònics, però que han
de conviure plegats: els drets col·lectius i els drets individuals.
Els drets col·lectius són aquells que sustenten l’estat del benestar, amb
l’objectiu de protegir els més desvalguts i garantir la igualtat d’accés als
serveis públics.
Els drets individuals són aquells que afecten a la llibertat de cada individu.
El límit de cada un d’ells és l’altre. Els límits dels drets col·lectius són els
drets individuals, i els límits dels drets individuals són els col·lectius.
Davant aquesta delimitació de drets el meu socialiberalisme és social pel
que fa als drets col·lectius, i liberals pels drets individuals. Hem de superar
l’idea que a través de lleis es poden modificar aspectes que afecten a la
llibertat de l’individu.
L’estat no en pot dir que puc menjar o beure, o a quines botigues he d’anar
a comprar, o com haig d’organitzar el meu negoci, etc. El que ha de vetllar
és perquè existeixin uns bons serveis públics universals perquè qualsevol
individu hi pugui accedir, però si algú decideix no fer-lo servir i opta per
serveis privats l’estat no ho pot impedir.