ANIMATIONS

Josep Roig I Raventós

Description

ANIMATIONS

Informations

• Publié par: ubitolus
• Publié le: 08 décembre 2010
• Nombre de lectures: 162
• Langue: Français

Extrait

The Project Gutenberg EBook of Ànimes atuïdes, by Josep Roig i Raventós
This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and withalmost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away orre-use it under the terms of the Project Gutenberg License includedwith this eBook or online at www.gutenberg.org
Title: Ànimes atuïdes
Author: Josep Roig i Raventós
Release Date: December 28, 2005 [EBook #17410]
Language: Catalan
*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK ÀNIMES ATUÏDES ***
Produced by Ricard Samarra
ÀNIMES ATUÏDES.
Josep Roig i Raventós (1883-1966)
Als meus fills:
Núria, la dels ulls negres i vius, que quan miren punxen.
Josep, dels ulls blaus i dolços, que quan miren amanyaguen.
Maria Angela, tan petita que encara per ses nines no s'hiha abocat la seva ànima.
Maig de 1921.
INDEX.
L'ESPARVER.DESVETLLAMENT.LA DAMNADA.ELS FRARES.JOANÍN.FLAMA QUE VETLLA.L'ESCOLANET.L'ÀNIMA PUNIDA.
L'ESPARVER.
Beneïda sia la penitència!
A cada respir, un raig de sol moria en l'aire que s'omplia deporpra. L'or volava pel cel. Els ceps, que havien passat l'agoniatardoral, tenien la saba aturada dintre ses rels fredes. En tot sesentia la son misteriosa de l'hivern que regnava fatídica, lenta imuda, com una mort encantada. Les fulles seques, esperaven com unasentència eterna, aquella ventada macabra que les faria caure.
Capvespre d'hivern. A cada respir moria un raig de sol i naixia enel cor un bri de tristícia. La neu que vivia al cim de lesmuntanyes s'anava perdent en les tenebres que omplien el cel iobrien els parpres dels estels que brillaven enfredolicats.
L'Andreu donà el darrer cop d'aixada, escampà una mirada pel cel,plegà les eines i el cabàs on duia la minestra i, embolcallant-seamb la manta pesant, va encaminar-se cap a casa seva amb pas feixuci posat atuït; tot aquell dia l'havia passat treballant. Feia unmunt de mesos que no havia fet un jornal sencer com aquell dia, iaixò li feia néixer aquella joia benaurada que havia mort dintre laseva ànima feia molt de temps. La quietud d'aquell capvespred'hivern va entrar en el fons de la seva ànima sovint solcada perla correntia de penediments, agrors i recances. La nit avançavadamunt de tot. L'or del sol havia besat l'or de les argelaguesflorides i la neu dels camps de citrons. Els núvols s'havienaturat, l'aire s'adormia i esclataven els estels. La nit avançava,omplint el ulls de tenebres, l'esperit de paüra, la carn lassa defredors i les oïdes d'un silenci llarg i pregon que aclaria elpensament i feia bategar el cor amb més força. L'Andreu no podiafer-hi més; son cervell fruitava idees llòbregues, trenavarecordances tenebroses i de tant en tant els dubtes i recelszigzaguejaven son esperit com els llampecs d'un temperi. Llavorss'aturava i romania pensívol, immòbil, xuclat per aquell esbart decoses que passaven per la seva frontalera com una visió infinita dedolor. L'Andreu era ferit per un corcó etern, per un encongiment decor. Se'l sentia petit, petit, ccm arrupit per un fred glaçat, peraquell fred tan paorós que sent l'ànima quan no està arrecerada pelconsol calinós que dóna la bonesa confortant. L'Andreu es veiaperdut, com un arbre defallit per l'abraçada fatídica d'una euraxucladora i cruel, sentint-se fugir la vida, sense poder apartar-sede l'abraçada mortal. Sentia que les penes li pujaven cor amunt comuna eura malastruga, entortolligant-lo, fent-lo defallir, xuclant-li la saba que li donava delit i fent-li engroguir la faç, com lesfulles que van morint, morint sense un gemec, sense tan sols unrespir, ni aquell badall que fa obrir els llavis dels morents comsi volguessin exhalar els darrers adéus a la claror de la vida quedeixen eternament. I ell com els arbres xuclats per les eures, esveia indefens. Aquell delit ferreny que li havia donat crit pertota la contrada, aquella valentia coneguda per tot, no podienalliberar-lo d'aquell rosec pregon i constant que havia creat unaestalactita de dolor que es clavava en son pit nit i dia. I aquellcapvespre, més que mai, sentia la dolor amb el contrast de la joiad'haver treballat amb ardidesa. Aquell capvespre se sentia com siuna confessió involuntària li mogués els llavis commosos i movia latesta en la fosca i sospirava en la gebror i sentia com una nosaals ulls, i una gota bullent caigué damunt sa mà rasposa i colrada.L'Andreu va restar corglaçat, mirà el cel reblert de celístia. Nohi havia cap núvol, no hi havia cap arbre a prop; el dia haviaestat eixut i cap fullatge no podia haver regalimat l'aigua copsadadel cel, i ell tenia una gota damunt sa mà que no gosava moure niesguardar-la, i va pensar esfereït : -Ploro!… Quina nyèrriatinc!… i tot per gallòfol!… jo no só jo!… avui criaturejo!…ploro ¡tant garnagàs!… si em veiés la Tecla… i el sometent… ifins els senglars!… quina riota!- L'Andreu, temerós que enarribant a casa seva li coneguessin que havia plorat, va asseure'sprop d'una soca d'alzina voltada d'un flotó de bolets que creixienen la humitat. Allí, sol, anorreat i adolorit, va repassar tota laseva història.
L'Andreu s'havia casat amb la Tecla estimant-se de debò i a desgratde la Bel, la mare de la Tecla, que era una vella ventruda idesdentegada que duia una castanya molt petita al cim del cap i unaavarícia aferrada al mig del cor. Ell passava el dia als conreusatiat per la seva dona que el feia treballar amb ses paraulesplenes d'encís per fer-lo ben veure de la vella ventruda. L'Andreuera un home que s'adaptava tot seguit a l'ambient que el voltava;al costat de la Tecla, ben aviat esdevingué un treballadordesficiós d'assolir tota la joia que donava la terra ben treballadai tot el goig de veure's lloat i amoixat per aquella dona formosa iplena d'encant i joventut.
La Tecla era una dona entenimentada que duia la casa amb un ordre iuna netedat corprenedors, sempre amatent a complaure els amos quemiraven aquell matrimoni com una joia que no mereixien. La Tecla vapassar el primer any de matrimoni aureolada d'una felicitatesplendent. Veia la mare contenta d'aquell gendre que no haviavolgut, veia el seu home allunyat dels antics companys del poblellunyà, i les terres ufanes sembrades de riqueses abundants.
I vingué la joia de la maternitat. Un noi vermell i rodanxó quel'Andreu mirava embadalit, tot donant-se compte que els nadonsrespiraven, tosien, feien eixabuiros davant del sol i badallaven.¡Ell que jamai havia mirat cap criatura i trobava més bonics elscadells! L'alegria va entrar en aquella casa aposentada entre lesterres com un castell dominador de tota la contrada. De tant entant, com les temors llunyanes d'una tempestat, naixia unadiscussió entre la Bel i l'Andreu, però la Tecla tot seguitesbandia la renyina congriada, que es fonia com un borralló damuntuna mà febrosa.
-Mira, Tecla: no vull que vagis més al mercat; vas molt cansada iprimer ets tu i el bordegàs- deia l'Andreu amorosament.
-Bé, doncs; de què menjareu?- exclamava la Bel tota rancuniosa iengelosida -tot va tan bé! en bona fe… aniràs a vendre, perquè joho mano!
-Dôs no hi anirà perquè jo no la gicaré anar-hi.
-I anirem a menjar palla i ens vestirem amb xiringalles de casa elparracaire. Perquè teniu quatre cassigalls voleu fer vida desenyors!
-Calleu! no la gico anar i prou!
-¡Mireu com s'aixereix, l'amo de la carbassa buida!
La Tecla cercava dalerosa una plasenteria de l'infant que l'aidés aespargir aquella tempesta.
-Què criden? Què criden? ¡mireu el noi quina baballa! Sembla untirarany de la cort. ¿Fa, mare, que això són les dents? Repara,Andreu; aquest sí que no té la baba tancada; ¡tant dolent que és!Ves, el noi de can Ton va morir-ne, ¿oi mare?- I la Tecla agafavael nen i el mostrava a la vella i al seu marit; totes les miradesanaven a raure a les galtes tivants i vermelles del nin que feiaanar les mans com si volgués esquivar un ardat de mosques, i moviaels peus i esclatava en rialles innocents plenes de gaiesa. I elfront arrugat del gendre, generós de cor, esdevenia ple deserenitat i els llavis tremolosos de malícia de la vella prenien laquietud perduda en les onades de la gasiveria que se la menjava deviu en viu.
-Home, no en facis cabal; ¿no veus que és vella? no vols que vagi amercat, no hi aniré… pero no ho diguis!…
-Sí, però ella m'ha dit…
-Calla! Calla! quan nosaltres serem com ella! uix! i quina por quefarem a la dona del nostre fill!- I la Tecla, afalagant l'Andreu,tendrament l'atiava al treball. -Au, tu; que són les dues. Afanya'ta llaurar la peça de baix. Jo vindré a cercar-te al vespre amb elnoi. Si fas bona feina el noi et farà una estimació; au,afanya't!… que jo vaig a aplegar lledons; n'hi ha unes solanes!
L'Andreu marxava cantant.
-Vós, mare, ¿ja teniu la vinagrella i el sucre roig per a guarir elmacat de la mossa? -Jo li som dit que hi aniríeu tot seguit.Sentiu? ¡La gallina ja ha post!- I la vella to